No hubo nada más, porque ella era
Un relámpago entre los cenagales.
y nosotros dirigíamos los pasos,
todos los pasos de la humanidad,
hacia una dirección equivocada.
Y ella lo sabía. Tenía la certeza
De que nuestras vidas no se inscribian
Entre aquellas amalgamas de basura,
Ni entre el sofocante calor,
Ni entre el clamor de una lluvia herida.
Tampoco era este nuestro mundo,
Ni siquiera era nuestro pecado original.
Y cuando estuve solo lo entendí,
La herida se abrió ya sin dolor, y entendí
Que nosotros ya estábamos
en un basto desierto de vida.
Y eso, ella lo sabía.
UN LLENÇOL PER EMBRUTAR. Salvador Iborra Mallol.
Sense dubte un dels millors llibres de poesía que he llegit, un pilar base en la emergent nova literatura catalana. Un homenatge per al lector.
LA MADONNA
Munch
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
2 comentarios:
Que bonic Mofeta:
Ens estanquem nosaltres en les relacions o son aquestes les que ens estanquen a nosaltres?
Tal vegada som nosaltres que tenim tanta por de la soletat, que aceptem estar sotmesos a una persona sense sentir, no creus?
Continua així.....genial.
més lluny de les paraules, dels fets... parlant més que d'amor, o de desengany, el saber que no és el món, ni les galaxies... De vegades una persona es lleva del llit i treu un pensament clar i certer que et mostra que allò que creies viu, en realitat ha mort fa temps enrere. Alló que deia Benedetti: "nuestro amor fue desde siempre un niño muerto, sólo de a ratos parecía que iba a vivir, pero los dos fuimos tan fuertes que lo dejamos sin su vida". Tan trist i veritable com la vida mateixa. Allà on la experiència cotidiana no et deixa vore cap a noves experiències desconegudes, de sobte un vers t'obri l'ànima.
És més irracional, tal vegada, que el simple plantejament del problema amb els mecanismes que la vida diaria ens dona. La poesía sempre estarà a altre nivell.
Besets guapa! i a vore si tornes pronte de Barcelona que ja tinc ganes de vore't!
Publicar un comentario