De vegades les històries ens venen contades de maneres extranyes i obscures. Recorde que a mi em feien por les titelles quan era un nen i ens feien anar de tant en tant a la sala Escalante
i ens tancaven amb elles per a que ens contaren històries. Llavors la realitat es circunscrivia a la obscuritat de la sala i a les històries que es contaven allà.
La història de la ballarina que no pot ballar més perquè se li ha trencat la cama i es transforma en papallona es una manera preciosa de contar una altra història amagada, és contar l'alegoria d'una pèrduda desconeguda però assumida com a pròpia. Seré més clar, és la única manera de fer teua la tragèdia i l'alegria d'un altre, fer art en certa manera és fer justicia. Tot açò ho dic per una seqüència preciosa de la película La doble vida de Verònica o Le double vie de Veronique dirigida pel mestre Krzysztof Kieslovsky. I també ho dic perquè al vore la película, concretament la seqüència de la que estem parlant, ha sigut com tornar al Teatre Escalante quinze anys enrere i poder conectar amb una part del passat que estava tancada irremediablement. D'alguna extranya forma he accedit a la memòria a través d'una seqüència d'imatges: i és quan l'art adquireix el sentit que ha de tenir.
He escoltat la eterna pregunta una i altra vegada, per a què serveix l'art? i hi ha gent que se'n vanagloria de no entendre l'art. Què fer, amics, no podem fer res, sols disfrutar del art sense saber molt bé la seva funcionalitat: com el joc de mans del artista que maneja les titelles sempre hi ha parts de nosaltres que eixen a la llum i parts que no ho fan, la extranya anatomia del art no deixa lloc a la llum d'una sentència del tipus L'art treballa l'anima. No cal, amics, defendre allò que no s'ha d'ofendre. Si em pregunten directament per a què serveix l'art diré que la pregunta manca de sentit, cau en la indecibilidad derridiana, no exigisques funció a alló que no ho té o correràs el perill de pareixer babau. O tal vegada el mire, dibuixe un somriure i li diga que per a res, que no serveix per a res, sols per a trobar parts d'ú mateix perdudes a algún estrat de la memòria, que ja és prou.
Si voleu vore la seqüència (i escoltar la increible música de Zbigniew Preisner) ací teniu l'enllaç. Però recomane la película. http://www.youtube.com/watch?v=TEVlDb43v-4
