UN LLENÇOL PER EMBRUTAR. Salvador Iborra Mallol.

UN LLENÇOL PER EMBRUTAR.  Salvador Iborra Mallol.
Sense dubte un dels millors llibres de poesía que he llegit, un pilar base en la emergent nova literatura catalana. Un homenatge per al lector.

LA MADONNA

LA MADONNA
Munch

sábado, 17 de enero de 2009

L'ANY QUE ELS TANCS S'ESTAVELLAREN CONTRA ELS TRAMVIES


Una data queda ferma a la meva memòria malgrat no haver-la viscut. No cal esperar al Maig ni tampoc creure en la cronologia natural dels esdeveniments ara que ningú celebra encara el 40º aniversari dels fets de la primavera de l'any 1968. Fa temps que vaig llegir un text del poeta Leopoldo María Panero, d’aquell text em va sorprendre una idea; un text és palimpsest d’altres textos. Ara la faig meva, i partisc d’aquesta idea per a fer-la més amplia: Una vida és palimpsest d’altres vides, igual que un fet és palimpsest d’altres fets. El fet que jo recorde ara una performance al Museu d’Art Modern de Praga mentre em venen al cap imatges de la plaça Jan Palach no és casual. D’alguna manera les idees s’ordenen fent cas a mil casualitats, o, de vegades, milers de idees s’ordenen fent cas a una sola casualitat. Tan se val si el camí es llarg o curt, sempre és camí i les experiències poden arribar a ser infinites. Fa temps vaig fer una afirmació que a més d’u va confondre, vaig dir que fer art era, en certa manera, fer justícia.

La performance que recorde es composava de quatre imatges: A la primera imatge hi ha un home vestit amb un abric i barret amb un cartell penjant sobre el pit en el que es llig “Sóc lliure”. A la segona imatge l’home ha fet una bola del cartell i del seu abric, els ha posat a terra. A la tercera imatge s’observa que l’home ha calat foc al abric i al cartell i ara cremen a terra davant la mirada indiferent de l'artista i d’una dotzena de transeünts que miren bocabadats. Finalment, hi ha una quarta imatge que ens mostra a l'artista de genolls agranant les cendres i les restes del foc per a que no hi quede cap rastre del que ha passat. Com si després d’un acte rebel mostrara la docilitat d’un gos que no mossega la mà que li dona de menjar, en aquest cas, que el permet viure. Aquella seqüència no hagués tingut cap impacte en mi si no hagués sigut per la data: Gener del 1968, just quan a la antiga Txecoslovaquia s’estava prop de posar punt i final al procés aperturista de Dubcek. Uns mesos més tard 200.000 soldats soviètics entraren a la ciutat amb 5000 tancs per a assegurar-se que aquella reforma no aniria a cap lloc, i així, restablir “l’ordre”.

Aquella vesprada en la Galeria Nacional de Praga no vaig pensar en escriure cap text utilitzant la seqüència de fotografies, però si que vaig tindre clar que aquella performance duta a terme al Gener del 1968 d’alguna manera havia fet justícia. Jo crec que aquell artista el que denunciava era el silenci d’un poble, la submissió innegociable al poder, denunciava la injustícia, en fi, i la vella cançó que torna i va, torna i va i torna i va ja siga en Xile, en Cuba, en Txecoslovaquia en Polònia en Gaza o en Xina. Tant se’m dona. Aquella primavera els tancs s’estavellaren contra els tramvies amb una petjada tronadora que no s’esborraria fins al final del segle. Molt abans, una vesprada del Febrer del 1968, un jove estudiant que s’havia calat foc davant les escales del Museu Nacional en protesta contra la acció aplastant dels tancs soviètics, moria al hospital després de dies d’una angunia increible. Els invasors de la ciutat prohibiren sedar-lo i evitar patiments inútils amb la idea d’atemorir a d’altres eventuals suïcides. El seu nom? Jan Palach. Dos setmanes després un altre estudiant moria després d’inmolar-se amb el foc.