Esta ciudad no existe. ¿Te lo han dicho alguna vez? Se dice que es real, todo el mundo lo dice. Pero ni las personas que pasan por la calle, ni los coches, ni los edificios grises, ni siquiera el cielo circunvalando es real aqui. El mundo no es lo que nos dicen que sea, nunca ha sido así. Existes tú, y todo lo demás está tan cerca de ti como los anillos de Saturno. Por mucho que las sensaciones se vayan acercando a ti, aunque ingenuamente pienses que la vida es el contacto con el mundo que tú puedas percibir, que es bien poco. A pesar de que sientas que la compleja maraña de sueños y elementos que te hacen sentir vivo se aproxima a ti, nunca llegarán a penetrarte… La certeza del abismo. Lo vas sabiendo y lo vas pensando mientras caminas calle abajo hacia tu casa. Las calles decoradas de adelfas dan una falsa apariencia de buen gusto medioambiental. Y sigues andando, cabizbajo y desatento, con una opresión en el pecho que te hace sentir vulnerable. Las personas te van a mirar como a un adorno más de la ciudad. Eres parte de ellos sin serlo. Eres totalmente prescindible. Nos decían que el futuro éramos nosotros, la juventud. Y sin embargo ya nos habian diseñado el camino antes de andarlo. Pasó el tiempo, sigue pasando, y todo lo que soñábamos cuando vivíamos nuestras propias vidas se vino abajo con la rapidez precisa y debastadora de un huracán. Esto del progreso es un agobio, te dices mientras miras un cartel publicitario. Al pasar el cementerio no hablas, pero sigues pensando. En los jardines de Diós no hay niños, sólo hay cruzes y almas muertas. El tranvía atraviesa la calle con un traqueteo ajetreante. La calle Zelivskeho es decrépita. Rodeada de edificios postcomunistas y de un gran cementerio atestado de gatos salvajes que merodean sobre las cruces de las tumbas. Te cuesta andar, sientes las rodillas desgastadas y el cuerpo destemplado. Cuando llegues a tu casa, después de haber despertado en el metro, sin recordar muy bien los detalles del viaje, vas a dormirte pensando en abandonar esta ciudad que nunca amaste. Hay muchos sitios donde uno se podria perder. Siempre quisiste ascender el Annapurna. Una de tus ideas románticas. La ascensión a la cumbre de la soledad. Como si en esta ciudad no te pudieses sentir suficientemente solo. En la inercia de la vida, algo tan abatible como una persona no deberia permitirse pensar en la soledad, ni en el miedo, ni en la muerte. Puesto que corre peligro de ser lúcido. Y eso se paga.
UN LLENÇOL PER EMBRUTAR. Salvador Iborra Mallol.
Sense dubte un dels millors llibres de poesía que he llegit, un pilar base en la emergent nova literatura catalana. Un homenatge per al lector.
LA MADONNA
Munch
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
8 comentarios:
Cuanta razón tienes cuando dices que somos totalmente prescindibles en este mundo. A veces pienso ¿qué pasaría si me muriera joven, sin llegar a los 30? ¿Mi muerte le cambiaría la vida a alguien? Probablemente no. Te añorarían en momentos muy concretos pero todo el mundo seguiría funcionando igual que hasta ahora.
Somos pequeñas almas vagando en soledad por este mundo terrenal. Almas que de vez en cuando encuentran una compañía agradable, pero nada más. Yo no lucho contra la soledad, ni siquiera contra la muerte, porque no les tengo miedo.
Curiosamente los seres humanos hemos deshumanizado este mundo, y cada vez nos parecemos más a esos gatos salvajes que comentabas. El consumismo y las nuevas tecnologías de la información y la comunicación (TICs): ¿Avance? ¿o retroceso?
Creo que estamos en un mundo al revés.
La palabra es, según mi opinión: progreso decadente. Gracias por tu opinión, veo que no se te ha escapado ni un solo detalle. Esa es la reflexión que da sentido al texto. Aunque también se habla de la soledad asoluta.. Hay cierta reflexión sobre la correlación entre la muerte y la soledad.
Me gusta tener lectores como tú.
És curiós. Intente analitzar des d'una perspectiva pragmàtica allò que tu aconselles rebutjar pel que fa a la reflexió perquè el preu, intuesc, és ben car. Molt de Borges, allò de "la lucidez es amarga". Però sóc un cabota. Jo sí que tem la soledat, i tem la mort, i no em dic a mi mateix que no estic encara prou sol. Caram! Quina arrogància! Estar més sol, i per a què? Pel que fa a la mort la tem, la tem moltíssim, és com la data de caducitat de les meues oportunitats de ser feliç. He oblidat, molt em pense com ser-ho. Tu parles de no pensar i de no estar mai massa sol. Jo no pare de pensar i encara hi reflexione poc. Tu parles que encara vols més soledat i jo ja n'he tingut massa. Curiós, Rafeta, molt curiós, pel que fa a la teua amiga i a tu mateix, quan li dones la raó. El món no seria el mateix si morísseu joves, no, tinc la certesa que no ho seria, però i ca! atents escrutadors del vostre melic, jeje(comprensiu), acàs us en adonaríeu? Morts? Sinó ho podeu veure ni vius! Però no és eixa la qüestió, hom tria quines mirades són importants, i quines no. El món de les ombres és patrimoni dels que veurien un món diferent si deixàsseu d'estar-hi, cors romputs, i que vosaltres no veuríeu mai. És estrany, però no prestem atenció a qui camina darrere de nosaltres, i tu Rafa, més que molts, que pressumeixes de caminar d'esquena...jeje... progrés decadent. Ets l'últim humanista, ves alerta! Pensa que hi ha qui es planteja per primera vegada certes qüestions pel senzill motiu que te les ha escoltades enunciar. I dis-me, li demanaries respostes? Com va escriure George Stainer: "la ment humana és indestructible. La poesia pot salvar a l'home, i hem de ser molt feliços". Crec que tanmateix sóc més egoista que vosaltres, vosaltres critiqueu un món que no us agrada, jo, en canvi, estaria content de trobar gent interessant amb qui poder-lo compartir...el que en quede...b7s.
Estimat Salveta:
Qui parla al text no sóc jo. Aquest text està extret (com tots els fragments del blog) d'assatjos cap a una novela. El personatge va caminant per una ciutat que no és la seva (la calle Zelivseho, edificios poscomunistas, esta ciudad que nunca amaste) i es sent desarraigat, està vivint, just quan passa pel costat d'un cementeri, una experiència vital única. Es tracta de veure l'esència de la soletat, el que el nostre John Berryman deia de l'epistemologia de la pérdida (ara és la soletat). Una soletat que es manifesta correlativa a la mort per la visió impresionista del lloc.
El personatge no tem la soletat perque ha entés que s'ha desencantat del que representa ser home, del progrés... Eixa esència de pertanyer a un món equivocat, on ja no hi ha accés al amor ni als bons sentiments, precisament per viure en un lloc tan amarg i estar a una situació vital que mana sobre els sentiments. Pe aixó al text es diu: "cuando llegues a tu casa [...] vas a dormirte pensando en abandonar esta ciudad que nunca amaste". On no hi ha possibilitat d'amor no hi ha possibilitat de vida.
Tu dius: per a qué estar més sol? doncs perque si la impossibilitat de correspondre's amb un món es patent, el personatge egoistament pensa (es un pensament intrínsec a ell mateix) en seguir el sentit de la seva pròpia gravetat. La inercia de la vida de la que es parla, per a entendre'ns.
Es clar que ell no tem la soletat,ni la mort. Perquè són conceptes tan universals i tan buits (com deia Heidegger sobre el ser) que són indefinibles, inconmensurables! i la mecànica del món, un món alienant, l'aboca cap a la soletat i cap a la lucidessa d'entendre que cada vegada és més la seva abyecció cap al món.
La mort no significa res davant de l'abast de la realitat i del ritme de la vida. Eixa és la desgràcia del progrés. Un escriptor deia: "el gran logro de la globalización ha sido instaurar la indiferencia en nuestras vidas". Si la meva mort significa alguna cosa, què ha de significar la mort de tantes persones en tantes guerres o en tantes paus "democràtiques"?
Jo veig un món possible, un món millor, però la naturalessa manipulada i corrompuda del home no ho permitiria. Si bé Rosseau deia que l'home és bó per naturalessa, la meva idea és que l'home és imbècil per naturalessa. Hem rebutjat a l'amor, Salva, hem rebutjat al lliure pensament, a la solidaritat, i els nostres actes particulars en contra, els nostres universos d'amor, els nostres lliures pensaments i les nostres poètiques parteixen d'un suposit erroni: En acceptar aquest model de món, hem rebutjat a la puressa i la fragilitat de la vida. A tots els actes que fan de l'existència un miracle cuotidià on, ahí sí, el amor, la vida i la poesía com a correlatiu, tenen el seu lloc preeminent.
Que la soledat és correlativa a la mort, això t'ho accepte, però l'essència de la soledat...en fi...podria dir-te alguna cosa de la filosofia zen pel que fa a acceptar amb serenitat i desapegament el teu destí mitjançant la renúncia a la percepció de l'univers a través de la desvinculació al jo psicològic...però..., i ca! Crec que no és camí que jo recomanaria, m'estime més d'altres. De Heidegger, xerrant d'hermenèutica et suggeriria Gadamer, més modern, tot i que a mi Heideger m'agrada. Pel que fa a les possibilitats, uhm...és cosa del futur, del teu sacrifici i de la teua actitud. Hem d'acabar la carrera ara, tu i jo, després...veurem quines possibilitats té quin lloc i quines possibilitats, molt més important, hem sabut guanyar nosaltres. Tu moltes, em pense. D'altra banda, cada vida perduda canvia el món, sí, i cada mort en guerres democràtiques també. Però la teua també...egoistament...un senyor que mor a Tel Aviv és una xifra, pot ser un nom...un escriptor que mor i un amic meu que mor, això és un cataclisme. Saps bé el que significa. No diré més. L'home és feble i la vida dura, i d'aquesta barreja naixen moltes coses, entre elles la imbecil·litat, però la genialitat també. El món sempre ha estat ignorant en la seua totalitat, sí, però recorda pel que fa a la teua idea de l'alienament que com va dir Einstein: tots som ignorants, només que ignorem coses distintes. Jo no he renunciat a l'amor però estic espantat per la possibilitat de patir de nou de la manera com ho vaig fer i ca! si gairebé sempre ha estat igual. Però mira, qui sap si... el llenguatge és una fàbrica productora d'enunciats exhortatius que en generen d'altres i només serveix per transmetre les opinions dels interlocutors, no sap, ni ha sabut com transmetre un fet d'una manera...asèptica...transmet rumors...l'escrit d'Eme és asèptic? jejeje...i per cert...no crec en miracles...em costaria massa, massa esforç...una abraçada
El text és el d'un desarraig. Prop del confesionalisme. De fet, jo em senc molt proper al confesionalisme (salvant les distàncies, per supost) i a la seva visió del món. Més enllà de filosofies i de encerts o errors de visió. Recorda que ja Lorca deia al 1927 "allà donde la filosofía y las matemáticas dan la espalda, la poesía abre camino. En aquest cas, la narrativa, clar està, em dona possibilitats per a retractar aquest desarraigament del que el protagonista és reflexe. No es parla ja de la mort, es parla, més bé, de la idea de la mort. De la no correspondència amb el món. Del abisme insalvable i de la responsabilitat de dir-ho per tal d'assumir-ho i poder mirar endvant després. Valga com a exemple el poema de la meravellosa Louise Glück (he de dir que pròximament vull publicar un petit article que partisca d'aquest poema) i que du per nom: Cottonmouth Country. Ara, aixó sí, a l'hora de llegir-ho no podrem parlar-li de filosofíes zen ni de visions més o menys encertades sobre la vida, perque de vegades, la simple observació contemplativa és més veritable que nosaltres com a subjectes del món. Ahí va, Ojo al penúltim vers.. resum de tot un tema existencial. I, com no, proper al sentiment del fragment III. Més enllà, repetisc, de qualsevol exègesi de la vida. Contemplació i confesió. Per més llunyana que aquesta estiga dels nostres propis arguments.
COTTONMOUTH COUNTRY:
Fish bones walked the waves off Hatteras.
And there were other signs
that death wooed us, by water, wooed us by land: among the pines
an uncurled cottonmouth that rolled on moss
reared in the poluted air.
Birth, not death, is the hard loss.
I know. I also left a skin there.
Per tal que hi haja un desarrelament cal que hi haja primer un arrelament...la poesia sense la filosofia no és res, com tampoc ho és sense moltes altres coses. Diguéssem que és una condensació de molts elements. Totes les visions del món són criticables, això rai, però el desarrelament és una sensació, potser fins i tot una actitud, que siga com siga se'm revela d'una negativitat palesa, d'ací que em plantege vies per superar la sensació incòmoda i etèria del desarrelament, diguéssem, barroeres visions del món, però no d'una sola, o potser la meua i prou a camí entre far de la costa i vaixell enmig del mar, una de les dues. "Ma queres discutidor, xe!" :)
Publicar un comentario