UN LLENÇOL PER EMBRUTAR. Salvador Iborra Mallol.

UN LLENÇOL PER EMBRUTAR.  Salvador Iborra Mallol.
Sense dubte un dels millors llibres de poesía que he llegit, un pilar base en la emergent nova literatura catalana. Un homenatge per al lector.

LA MADONNA

LA MADONNA
Munch

sábado, 22 de agosto de 2009

FRAGMENTO VI

La pasión de existir, de saborear esto que los demás llaman vida, me hace cagar del revés y a veces repetir frases viejas y sin interés que la gente escucha velada por la insensatez. Ya sé que no soy un escritor (ni Harry Potter ni Los hombres que odiaban a las mujeres podrían empezar así), para serlo se han de cumplir dos directrices, leer más de lo que escribes y, en segundo lugar, tener algo que contar. Ni uno ni otro, no penséis gilipolleces, un hombre que escribe es un hombre aburrido de la realidad, del continuo velatorio de la inocencia. ¿Qué es la inocencia? Si no lo sabes tú mal vamos. ¿Recuerdas cuando le robabas tabaco a tu padre? ¿Cuándo tenías miedo a masturbarte? ¿Recuerdas lo que el futuro significaba en tu corazón? ¿el miedo al sexo? El sexo es la imagen del anticristo en los ojos de mi abuela, y el pasado y el presente tienen una extraña mecánica para converger… Vaya mierda, fumo marihuana, de vida. Ya lo dijo Fonollosa: "...El coche iba despacio por la calle dejando tu recuerdo en cada puerta..." Así te fui perdiendo, casi sin darme cuenta. Te debo el honor de haberme volteado la vida a ostias. ¿Cómo no? Lector de mierda, como dijera Baudelaire: Tu le connais, lecteur, ce monstre délicat, -Hypocrite lecteur.- mon semblable,- mon frère! ¿Cómo si no, podría comenzar un texto sin hablar del puto amor? Deja que te cuente algo. Esta fue mi carta de despedida:

“Ens vindran al cap breus paraules convencionals, cóm estàs? Què tal la vida? si anys després ens retrobem. No hi pot haver final més trist si aquest representa un home i una dona que s'estimen i mai més no s'han de veure i un dels dos no ho sap. Però potser sí que ens hi veurem en altres circumstàncies, en altres carrers. Tal vegada ja no et miraré amb la condescendència de qui sap que tot s'ha d'acabar i llavors la meva experiència de la vida ja no serà cap ofensa a la teva innocència. La meua crueldat s'haurà domesticat i esdevindrà una reflexió agònica d'un record llunyà. Certament, aquestes mans que sovint l'han abraçada ja no tindran el pols ferm que ara la soterren en algun viarany de la memòria. Fermesa per a no patir.Pense que et veuré, amiga, com la identitat d'un paisatge redescobert. No t'abraçaré, ni t'enumeraré les nits que no hauré pogut evitar anomenar-te. De vegades aquests secrets que t'he amagat ens fan lliures,- La llibertat d'un pati d'una penitenciaria, en el que el sol està lluny, però està-. Ja no et diré que esperes perquè t'he sabut cantar. He aprés de tu moltes coses: a estimar-te i a trobar-te a faltar; malauradament també t'he sabut fer mal. Vaig prometre't moltes coses, d'entre elles no ferir-te mai, i aquesta és la única promesa que no he acomplit. Ens fem majors, cert, amiga, i quant més patim menys somniem: aquest és el preu.De tu ja no vull enrecordar-me, malgrat que me n'hauré d’enrecordar. De moment no, sols de moment, trista treva dels covards. Si d'alguna cosa m'he de penedir, jo la sabré en el seu moment, però ningú més no ho sabrà. Potser em veureu trist i decadent --decadent, sí-, perduda la vista en el darrer instant que vaig aprofitar veient-la dormir amb la pau d'un innocent traït. Dia a dia vaig creixent irremeiablement sòl, em vénen imatges de temps millors, aquells temps en els que jo era un més dels feliços enganyats i en els que reservàvem la tristesa per a l'escriptura, però la tristesa és com un au d'aigua, que s'esmuny fins a les entranyes de la vida. Si, tal vegada li diré que ho sent, si alguna vegada ens retrobem, amor meu, i riurem d'aquesta tristesa determinativa. No voldré parlar del passat, i tan mateix, serà el passat el que m'haurà dut al teu encontre. Voldré enganyar-me, disculpa'm, pensant que encara quedarà algun mot d'afecte al teu cor cap a mi. Seguiré sent, doncs, una bèstia. Una bèstia vella amb les mans cansades d'empresonar el teu record”.

Sí, de seguir queriendo lo mejor, sin darme cuenta que el viento se lleva imágenes, el tiempo, el óxido de las calles sin tu nombre, ya lo sabes, estoy aquí por ti. ¿hablar bien o hablar mal? ¿qué más da, si siempre hay de qué hablar? El agua pérfida de los glaciares, ya lo dijo Mallarmé. ¿Ves?, nadie es como yo. Y termino la frase; me alegro de ello. El primer pecado que cometí fue la sumisión. ¿Habemus papam? A Dios le pone el concordato. Sí, el peso de la iglesia; moral alicaída, esteril y valdía. Biblia, palabras demasiado grandes, conceptos enormes que sólo caben en la boca de un Dios.

Entre espirales de polvo y de neón ella baila, sumergida en la desaparición. Marineros borrachos desean besar su culo con la devoción con la que un león come a su presa. Pero el amor no es algo tan bestial, el amor consiste en ir cogidos de la mano mientras piensas que las hipotecas han subido demasiado, que hay que renunciar al sueño de tener hijos. La realidad nos estampó con la fuerza insana de un oleaje muerto. Vives en la asepsia del dolor, nada te afecta porque eres el hombre perfecto y mueres de pura vida. Es la arquitectura fina y meticulosa de la felicidad, la ignorancia. Sustento de nuestra forma de vida.

¿Cuanto hace que te perdí? ¿ Y dónde? ... pero ... ¿acaso importa? Como dijera Louise Gluck: La vida y no la muerte es la gran pérdida. Animal de memoria, de conciencia y de anestesia. Siempre que vive se desangra: ¡La gallina! De andar siempre se cansa y no busca más salida que el camino que le dijeron que andara: Ahh... ¡El hombre! Muy bien, chico bueno, toma una jodida galleta y atragántate con ella. Que nadie me perdone, le ruego al lector, todo lo que está escrito es palimpsesto de otras vidas, otras ficciones. Todas inconexas, tanto como este texto.

Las horas pasan ni rápidas ni lentas, simplemente pasan, no las ves venir pero aprecias como se desvanecen en el delgado hilo de la tarde. ¿Cómo lo dijo Ezra Pound? And life slips by like a field mouse, not shaking the grass. Como si el tiempo no existiera, este es nuestro pensamiento, irónico donde los haya, vivimos la magnitud temporal y toda nuestra realidad ignora la temporalidad. Ya lo insinuaba Cèline, el cuerpo humano no es más que un saco lleno de órganos a medio-descomponer. Sin embargo la idea de la estética atenaza los cuerpos y los sacraliza como templos. La estética es la asesina huidiza que se escapa por entre las cortinas de la habitación de invitados, al más puro estilo del cine negro.

3 comentarios:

Stevie dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
Stevie dijo...

Com sempre, interessants reflexions les que fas, Rafa.

Per cert, el dissabte passat el passí a Calp (pugí al Penyal, fins el cim). M'enrecordí de tu.

Que acabes de passar un bon estiu.

Andreu.

Eme dijo...

...en algún momento descubres que has dejado de contar el tiempo transcurrido desde la última vez, desde de que todo se echó a perder. Y eso, aunque no lo parezca, es buena señal, una especie de alivio.

Éste es el gran Rafa que yo recordaba.

Me alegra que hayas vuelto a subir algo por aquí.