ELS AMANTS

L'esperança traeix. Amb afany intentem

descobrir aquells qui estimàvem i ens incita

un plor per una dura faç de granit o de gebre.

Recordem, sí, una vella història perquè pot ser

llavors vivíem feliços. Però no era una vella història

ni érem tampoc feliços.

Certament el que resta és la misèria

nostra i les llàgrimes. El bosc...

Joan Perucho.

Estem al any 1947, posguerra a Barcelona. Joan Perucho acaba de publicar el seu primer llibre de poesies "Sota la sang", i amb aquest nou llibre una nova estètica poètica neix a la literatura catalana. Joan Perucho, com Josep Palau i Fabre o Joan Brossa no eren poetes tributaris ni del simbolisme ribià ni del noucentisme carnerià ni del verb acolorit de Sagarra. Els mestres més llegits d'aquella època no deixaven rastre en aquests escriptors segons Pere Gimferrer. Més bé, és en la literatura catalana, al tall de la posguerra, que neix una nova imatge poètica amb una nova estètica i amb una nova voluntat de no fer d'epigons d'una literatura catalana dominant.

Joan Perucho va ser un poeta únic amb un nou accent poètic i una nova consciència que oscil.la entre l'intimisme més novedos i adelantat a l'època i un experiencialisme que adelantaria en el temps a la poesia del mateix Gil de Biedma. Estem parlant del any 1947 com ja he dit. En aquella època en la poesia espanyola es disputaven el liderat els garcilasians i els crítics que pensaven que la poesia hi tenia una funció moralitzadora més que estètica. Evidentment, Joan Perucho va saber dominar i templar les dos vessants que en aquell moment es discutia a les càtedres de la poesia espanyola, com ara llegireu.

En trobar-me amb aquest poema del seu primer llibre ho vaig entendre, la veu poètica oscil.la entre la realitat social i la funció estètica. La seva veu es torna clarivident i en certs moments fosca (com al poema Imperi d'una llàgrima). Veieu ací quin era l'espai a l'època de la posguerra que li pertanyia al amor. De vegades la societat és tan fosca que estimar serveix sols per a fugir de la vida, idea paradòxica on hi hasca. Però aquest poema ens parla del amor enfrontat a la cara més inhumana de la vida, i la solució de vegades, evidentment, és còrrer.


ELS AMANTS.




Estimaven una lloança

diminuta i cruel,

sota cada mirada.

Estimaven les lentes tardes arrecerades,

amb temorosos llavis,

quan la innocència és com una flor corrompuda

que torna delicada la ignomínia.

Estimaven les besades furtives,

l'abocar-se a un cel desesperat

perquè el desig

exasperadament clama en els cossos,

invencible i segur.

Estimaven, estimaven.

Creien en llurs aurores martiritzades

o en un agònic impuls

que els isolava de la llum dels homes,

dels esforçats somriures

davant de rostres púdicament perversos.

Renovaven un amor o un mite

perquè ignoraven

que una vida cobeja sempre una altra vida

com una mort cobeja sempre una altra mort.

I encara endevinaven una altra glòria.

Però dura i cruel

la vergonya del món els perseguia.

No estimaven llurs cossos;

estimaven una obscura i mesquina victòria

sobre veus abatudes,

sobre records que viuen

en segles de misèria i d'infortuni.



Llavors mentien un amor,

un oblit impossible, en la nit silenciosa.

Joan Perucho. Obra poètica completa. Ed, Bruguera. Barcelona, 1984.