Seria fa uns cinc o sis anys, no recorde bé, les cronologies i els records són enganyosos. Diguem que fa sis anys, un día de facultat quan vaig llegir, entre café i café, alguns poemes de Salveta. Al començament no em varen dir molt (jo era un aprenent de poeta massa pretenciós) però sortosament aquell mateix dia me’ls va deixar com qui deixa uns apunts, sense major importància.

En aquell moment, el llibre no era el que ha arribat a ser. El titol deia: Encara ens queda un llençol per embrutar. Personalment m’agradava més l’anterior titol que el d’ara; la temporalitat sempre es important a la poesía, el moment clau, l’anomenat context, i jo sempre pensava que aquell “encara” em deia que no estava tirada l'última pedra. I, així, encantat per un sol adverbi del titol, vaig disposar-me a obrir el llibre que jo ara recomane.

La resta es veia clarament una vegada començar la lectura dels poemes. La filigrana de les imatges, la nuesa dels adjectius, la resolució colpidora de cada vers… Qualsevol persona que haja sentit l’angúnia de la insatisfacció dins d’ell entendrà cada un dels poemes que formen part del llibre.

Recorde ara, mentre escric aquestes paraules, les nits a Benimaclet, les moltes ocasions que varem parlat l’autor i jo d’aquests poemes. A poc a poc cada un dels versos que formen el llibre els varem viure amb una intensitat aberrant. Es dificil enfrontar-se a un llibre de poemes tan directes:

Encara que haja d’agrair-te haver-me abocat a hòsties
al paper i porter-me mil brúixoles al record".

Però la canviant veu poètica es trasllada màgicament a estats d’ànim imprevisibles dins un mateix llibre, i el laconisme de les idees presents a cada vers fan de la tristessa latent, o tal vegada de la impotència que crea el record, un meravellós artifici estètic:

Per què no em deixes lliure?
Estrany afany de possessió que desdibuixa la marina,
vaig cap a tu sense voluntat ni pena, com un comdemnat
sense esperança que camina lentament contra el destí.

Jo tinc la sort de tindre aquest llibre des de fa prou de temps, la història que ens uneix a Salva, al llibre i a mi forma un triangle que ens ha marcat tal vegada als tres tot plegat, i , de fet, sempre es agradable llegir les paraules d’aquesta dedicatòria que un dia Salva es va dignar a escriure’m i que, per respecte a uns i per intimitat cap a altres, no reproduiré.

En fi, crec que no seria just encandilar al lector amb aquests versos solts i no incloure a aquest comentari algun poema del mateix. He decidit incloure dos poemes que a mi em varen enamorar. Així que si voleu fer algun comentari, doncs aquí els teniu.



SELENE


Demana per a tu el que hi ha dins d’aquest vers,
El nom que no coneixes, el campanar i el cel,
La vesprada que es menja el sol mentre fa vent.
Pel llarg passeig puntuat busca el nom dins el poema,
Les coses que vols dir d’ella i que no pots escriure,
Els amors que has deixat enrere del teu camí.
Desdibuixa la burla de la vida en l’esquena teua,
I ingressa dins el segon en què ella espera una paraula;
Podràs dir-li-la? Hauràs de retornar a la infantesa
Per creure en l’àngel que viu entre nosaltres somrient,
La marca de la terra, l’impàs de la xica que creua un esguard
Amb el teu fins que ella porte la seua por nua al teu voler.
Vés on anaves, prova d’ensenyar-li que el cor d’un home
No és un abisme ni una taverna ni les rodes d’un molí,
Besa-la tan sols com es besa, amb la tendresa de conciliar-te
Amb la vida que li duus. Abraça-la fort quan li vinga una fermor.
La seua cara amagada als teus braços, al.legoria indultada d’un ocell
Que prem els seus cabells contra el teu pit. No li digues res amb els ulls.
Pots pensar en les nits, llargues, que heu de passar-vos junts.



AL.LOTA D’OR

Ho reconec, he triat aquest hivern
Sabent que sols hi havia aquest moment per fer-ho,
Que el temps s’havia d’endur posteriorment l’instant.
Com passen les coses, els empedrats i les fulles,
Obric els ulls I conserve la vida a les butxaques
On guarde també la mistera i el tabac. Em mires,
Veus en mi una figura seriosa i d’esguard apagat,
Ningú no diria de mi tot el que escric, ho saps i calles.
Dius que em coneixes però no em tens cap por,
Has vist en mi tanta feblesa que la meua tristesa
Et fa riure, car ets dona, i sempre t’agrada riure per tot.
Em menteixes quan em dius que m’estimes perquè
Encara no has après a estimar. Ets jove i enraones.
Això sí, vols de mi el teu amor, absurda, m’ho demanes,
M’enyoresi em penetres amb el teu agònic enyor. Has
Plorat quan t’he dit adéu. Per què no em deixes lliure?
Estrany afany de possessió que desdibuixa la marina,
Vaig cap a tu sense voluntat ni pena, com un comdemnat
Sense esperança que camina lentament sense record.