ENYOR DE TU.

Mira-n’s. Sòm tu i jo aquesta nit, com tantes altres nits, al messenger compartint frases breus que ens responen perfils de nosaltres mateixos. Hi ets? Dius tu, i la mirada teva s’extravia a diferents parts del monitor del ordinador com si no esperares cap resposta, sabent que molt possiblement la vas a tindre. Vas vestida d’una manera casual però eròtica per als ulls de qui poguera mirar a través de qualsevol racó que la càmera web deixara oberta. Ets tu, ara et reconec, el teu pel rull et dona una imatge de vestal, car no pares de somriure amb els teus dits apartant el serrell del front. Sentada a la cadira fulleges qualsevol apunt sense donar massa importància ni a l’ordinador ni als fulls. Ell et contesta, et diu que hi és, que estava rondinant pels seus arxius de l’ordinador buscant un document que, com t’imagines, està pendent de correció.

Recordes ara aquella vesprada en la que el vas veure la teva primera i única vegada, a la plaça de Catalunya, al centre de Barcelona. Ell es mostrava nerviós, i tu mantenies la tensa calma que s’havia imposat. Aquell dia vareu caminar pel barri gòtic, anareu al bosc de les fades, vareu recòrrer les rambles i vareu estar a la seva habitació d’hotel parlant de qualsevol cosa, eludint la força latent que d’alguna extranya manera els dos compartieu. Aquella nit, després d’haver sopat a la platja del Masnou, ell va estar rondinant a soles per l’habitació d’hotel mentre tu dormies a casa. Aquella nit ell, abocat a la finestra en plena nit barcelonesa, es va prometre escriure’t alguna cosa personal que servira per a declarar-te el seu amor.

La torpessa del seus dits nerviosos et fan llegir frases de vegades il.legibles, et mana un document pel messenger. Carta nua es diu. Tu prems el botó del ratolí i comences la transferència. Et preguntes què es el que pot ser. Però et trobes que la transferència ja ha acabat i abans de que et disposes a obrir el document, creient que pot ser qualsevol text de la seva novel.la, ell et diu que s’ha equivocat i que no es eixe el document. Et demana per favor que no l’obrigues, sinó que l’elimines. La teva curiositat et fa obrir el document, però li dius previament que no es preocupe, que ja l’has borrat. Ell no contesta, i, disposada a violar la seva intimitat, obris el document i trobes que es una carta de tres pàgines. Es la carta nua que du el teu nom.

A la noia sentada a la platja, en mitj d’una nit iniciàtica. Cap al vèrtig dirigeisc els meus pasos ara que t’escric. Imatges d’un dessitj inabastable que fa d’aquesta distància que ens reten la apologia de la realitat. No sé fer més, que dir-te l’amor que em fas sentir…

I continues llegint el document que ell t’ha enviat per error. Passes més d’un hora llegint i rellegint cada una de les seves paraules. I després de tancar el document mires al monitor del ordinador. Ell no ha escrit cap paraula. I, després d’haver llegit aquest document, saps que està al altre costat de la xarxa. A sa casa de València, tranquil.lament lluny d’on tu estàs. No saps quina cosa escriure-li a la finestra del messenger. Cada paraula conta ara. Saps que hi és, però et fallen les idees ara que estàs desconertada. Al cap i a la fi se suposa que ningú ha llegit la carta, però no pots deixar-ho còrrer. A la fi, els teus dits acaben per escriure una paraula que sols tu i ell sabeu contextualitzar, com un secret ocult que obri la porta del teu cor, li envies la paraula a la seva finestra del messenger.

Un nou missatge de conversa del messenger s’encen al ordinador d’ell. Torpement agarra la cigarreta que es consumeix al cendrer i li pega una calada ràpida mentre veu qui li han escrit des del altra banda de la xarxa. Es ella. Ràpidament minimitza el document que està escribint. Després d’obrir la finestra del messenger llig M’enyor de tu. Somriu. Sap el que ella diu, sent que el cor sona dins el seu pit amb més força. La memòria el du a vore-vos junts caminant pels carrers de Barcelona, ell imagina que tu has cedit a ell i que l’abraces pensant en les nits que vindran, et besa el teu cabell mentre restes tombada al seu costat observant mentre escriu al llit. De sobte, mou el cap agitadament mentre es lleva tals pensaments del cap. Breument acerta a tornar-li la resposta: M’enyor de tu. Seguidament minimitza la finestreta de la conversa, maximitza la finestra del seu document. Dues campanades sonen fora de la habitació d’ell. Es de matinada, res destorba el seu ànim d’escriure. El cel es fosc, al seu monitor hi ha un document que acaba de començar. Sols hi ha una frase escrita: Mira-n’s. Sòm tu i jo aquesta nit, com tantes altres nits.

parts

Aquest estiu vaig rebre d'una amiga polaca anomenada Marta, un poema que ella em va traduir del polac a l'anglés. Marta i jo vam assistir a un curs a la Karlova Univerzitá de Praga anomenat curs de poesia americana. Sigué un any després d'haver acabat l'Erasmus a aquella ciutat on vaig coneixer a tanta gent, molts dels quals no ens retrobarem, que vaig rebre el mail de la meva amiga Marta. Al mail hi havia un poema que ara adjunte a aquest comentari i que a mi em va agradar tant que vaig voler cercar informació sobre el poeta polac, autor dels versos.

Zbigniew Herbert va ser un home lluitador i constant, un home abnegat i que va suportar la pressió d'un regim comunista tancat en sí mateix i paranoic dels moviments que es venien fent des de l'altra part del mur de Berlin. Zbigniew Herbert no va poder publicar poemes fins el 1957, als 33 anys d'edat. Obviament, la literatura sempre ha sigut temuda més que respectada als estats autoritaris, inevitablement se'm ve al cap l'execució e Federico García Lorca, o sense anar tan lluny en la història, la condemna a mort que el règim iraní va declarar cap al escriptor indi nacionalitzat anglès, Salman Rushdie per haver publicat una novela colpidora, the satanic verses.

No sempre els textos cauen en l'oblit, com molts hagueren desitjat, de vegades u es dóna compte de que hi ha certes combinacions de paraules, construccions sintàctiques que no estan a l'abast de totes les ments, hi ha, es cert, un feix de versos que son tan perillosos per a alguns com brillants per a altres que formen el que u entèn com literatura. Ací teniu un poema que no aclara qui va vencer i qui va ser derrotat (com aquella pel.licula brillant de Spencer Stracy i una inigualable Marlene Dietrich) sinò que fa veure que la petjada de la violència pesa més que qualsevol consol.

CORAZÓN PEQUEÑO.



La bala que disparé
Durante la gran guerra
Circunnavegó el globo
Y me dio en la espalda
En el último momento apropiado
Cuando ya estaba seguro
De que lo había olvidado todo
Sus culpas y las mias.

Como todos los demás
Anhelé borrar
Los rostros del odio.
La historia me confortaba:
Yo estaba combatiendo la violencia
Y el libro decía
- Ellos eran Caín.

Por muchos años con paciencia
Por muchos años sin éxito
Con aguas de lamento aclaré
Sangrantes imágenes de ollín
Y lo hice de tal manera
que la noble belleza
Del karma de la existencia
Y tal vez alguna deidad
Hubiera encontrado su hogar conmigo
Como todos los demás
Anhelé retornar
A la bahía de la infancia
A la tierra de la inocencia.

La bala que disparé
Desde un arma de pequeño calibre
Contra la ley de la gravedad
Circunavegó el globo
Y me dio en la espalda
Como si hubiera querido decir
Que nada sería olvidado por nadie

Así que aquí estoy yo sentado a solas
Sobre el tocón de un árbol derribado
Justo en medio de una batalla olvidada.

Como una araña gris, estoy tejiendo
Pensamientos amargos
Sobre una memoria demasiado extensa
Y de un corazón pequeño.






Zbigniew Herbert.

Seria fa uns cinc o sis anys, no recorde bé, les cronologies i els records són enganyosos. Diguem que fa sis anys, un día de facultat quan vaig llegir, entre café i café, alguns poemes de Salveta. Al començament no em varen dir molt (jo era un aprenent de poeta massa pretenciós) però sortosament aquell mateix dia me’ls va deixar com qui deixa uns apunts, sense major importància.

En aquell moment, el llibre no era el que ha arribat a ser. El titol deia: Encara ens queda un llençol per embrutar. Personalment m’agradava més l’anterior titol que el d’ara; la temporalitat sempre es important a la poesía, el moment clau, l’anomenat context, i jo sempre pensava que aquell “encara” em deia que no estava tirada l'última pedra. I, així, encantat per un sol adverbi del titol, vaig disposar-me a obrir el llibre que jo ara recomane.

La resta es veia clarament una vegada començar la lectura dels poemes. La filigrana de les imatges, la nuesa dels adjectius, la resolució colpidora de cada vers… Qualsevol persona que haja sentit l’angúnia de la insatisfacció dins d’ell entendrà cada un dels poemes que formen part del llibre.

Recorde ara, mentre escric aquestes paraules, les nits a Benimaclet, les moltes ocasions que varem parlat l’autor i jo d’aquests poemes. A poc a poc cada un dels versos que formen el llibre els varem viure amb una intensitat aberrant. Es dificil enfrontar-se a un llibre de poemes tan directes:

Encara que haja d’agrair-te haver-me abocat a hòsties
al paper i porter-me mil brúixoles al record".

Però la canviant veu poètica es trasllada màgicament a estats d’ànim imprevisibles dins un mateix llibre, i el laconisme de les idees presents a cada vers fan de la tristessa latent, o tal vegada de la impotència que crea el record, un meravellós artifici estètic:

Per què no em deixes lliure?
Estrany afany de possessió que desdibuixa la marina,
vaig cap a tu sense voluntat ni pena, com un comdemnat
sense esperança que camina lentament contra el destí.

Jo tinc la sort de tindre aquest llibre des de fa prou de temps, la història que ens uneix a Salva, al llibre i a mi forma un triangle que ens ha marcat tal vegada als tres tot plegat, i , de fet, sempre es agradable llegir les paraules d’aquesta dedicatòria que un dia Salva es va dignar a escriure’m i que, per respecte a uns i per intimitat cap a altres, no reproduiré.

En fi, crec que no seria just encandilar al lector amb aquests versos solts i no incloure a aquest comentari algun poema del mateix. He decidit incloure dos poemes que a mi em varen enamorar. Així que si voleu fer algun comentari, doncs aquí els teniu.



SELENE


Demana per a tu el que hi ha dins d’aquest vers,
El nom que no coneixes, el campanar i el cel,
La vesprada que es menja el sol mentre fa vent.
Pel llarg passeig puntuat busca el nom dins el poema,
Les coses que vols dir d’ella i que no pots escriure,
Els amors que has deixat enrere del teu camí.
Desdibuixa la burla de la vida en l’esquena teua,
I ingressa dins el segon en què ella espera una paraula;
Podràs dir-li-la? Hauràs de retornar a la infantesa
Per creure en l’àngel que viu entre nosaltres somrient,
La marca de la terra, l’impàs de la xica que creua un esguard
Amb el teu fins que ella porte la seua por nua al teu voler.
Vés on anaves, prova d’ensenyar-li que el cor d’un home
No és un abisme ni una taverna ni les rodes d’un molí,
Besa-la tan sols com es besa, amb la tendresa de conciliar-te
Amb la vida que li duus. Abraça-la fort quan li vinga una fermor.
La seua cara amagada als teus braços, al.legoria indultada d’un ocell
Que prem els seus cabells contra el teu pit. No li digues res amb els ulls.
Pots pensar en les nits, llargues, que heu de passar-vos junts.



AL.LOTA D’OR

Ho reconec, he triat aquest hivern
Sabent que sols hi havia aquest moment per fer-ho,
Que el temps s’havia d’endur posteriorment l’instant.
Com passen les coses, els empedrats i les fulles,
Obric els ulls I conserve la vida a les butxaques
On guarde també la mistera i el tabac. Em mires,
Veus en mi una figura seriosa i d’esguard apagat,
Ningú no diria de mi tot el que escric, ho saps i calles.
Dius que em coneixes però no em tens cap por,
Has vist en mi tanta feblesa que la meua tristesa
Et fa riure, car ets dona, i sempre t’agrada riure per tot.
Em menteixes quan em dius que m’estimes perquè
Encara no has après a estimar. Ets jove i enraones.
Això sí, vols de mi el teu amor, absurda, m’ho demanes,
M’enyoresi em penetres amb el teu agònic enyor. Has
Plorat quan t’he dit adéu. Per què no em deixes lliure?
Estrany afany de possessió que desdibuixa la marina,
Vaig cap a tu sense voluntat ni pena, com un comdemnat
Sense esperança que camina lentament sense record.